Protegeix-te

En plena campanya electoral sembla difícil la reflexió. Però estem davant d’una cita molt important en un context en el que s’estan posant en entredit algunes de les fites històriques del nostre sistema, que tot i estar ple d’errors tenia uns pilars que tothom donava per fets. La tisora, en canvi, està arribant, precisament, a la sanitat pública i l’educació pública.

CiU, tot i deixar per després de les eleccions municipals les retallades més importants ja ha fet la seva declaració d’intencions: menys impostos pels més rics i menys serveis pels més necessitats. I això mateix farà si guanya, també, a Tarragona, i més encara si ho fa de la mà del PP. Per tant, aquest canvi en positiu aniria adreçat, només, a totes i tots aquells que tinguin la butxaca plena i que al mateix temps no tinguin cap sensibilitat social.

Això sí, el PSC no pot escandalitzar-se gaire, per no dir gens; i és que el primer que va començar a retallar va ser precisament el PSOE, el qual va regalar diners a la banca mentre retallava sous i pensions. I és que els socialistes, quan van en solitari, s’obliden per complet dels seus propis principis. En el cas de Tarragona, on governen amb ERC, tampoc no s’han quedat enrere i les retallades pressupostàries s’han produït amb un desequilibri que va del 15% en cultura al 0% en patrocinar clubs privats esportius. Aquestes, de ben segur, no són les meves prioritats.

El proper 22 de maig tenim l’oportunitat de potenciar una Tarragona més humana, més propera, més participativa, més sostenible en el sentit més ampli de la paraula. Una ciutat que defensi els serveis públics per davant de tot. No estem parlant de coses impossibles: és el que ICV-EUiA sempre ha defensat.

Hem de començar a deixar enrere els grans projectes que només omplen titulars i endeuten la nostra ciutat, per començar a tocar de peus a terra i defensar la nostra ciutadania. Aquella que a dia d’avui no vol que li retallin línies de l’EMT mentre es gasten milions per projectes fantasmes. És qüestió de prioritats.

En qualsevol cas jo el 22 de maig tinc molt clar que amb el meu vot em protegiré de qualsevol retallada social.

Coses de la Setmana Santa

Comença la Setmana Santa i amb aquesta obra “Entrada de Crist a Brussel·les” es pot il·lustrar perfectament en què consisteixen aquests dies.

Al centre veiem un Jesús plenament dignificat, amb aurèola, sabem que James Ensor l’admirava com un somiador, com un idealista que devia estar en la mateixa alçada de personatges de ficció com Don Quixot. En realitat el valorava com un personatge històric capaç de rebel·lar-se al seu present.

Al voltant de Jesús, però, apareix l’objecte de crítica. Com era habitual en les seves obres l’ús de les màscares li permet reflectir la hipocresia de la societat en la que viu. I davant de tot apareix el personatge que tot i que no hauria de ser el principal, ho és, un arquebisbe que dirigeix tot plegat amb l’atenta mirada d’un polític, d’aquells que aquest dies veurem passejar per Tarragona portant estàndards amb peineta i talons o en el seu defecte americana, corbata i una bona dosi de laca. De fet un, fins i tot, el trobem dalt d’una tarima, potser amb por que l’arquebisbe el pugui eclipsar. I entre mig, apareix un altre estament, el militar, el qual també veurem desfilar.

Poques coses han canviat en aquest sentit des de que Ensor va fer aquesta obra, i els objectes de la seva crítica encara segueixen presents. L’aparició d’una massa amb màscares diverses permet mostrar que no tothom està pels mateixos motius allà i que no tothom té les mateixes intencions. Així doncs, mentre alguns ho fan moguts per la seva fe interior, altres simplement hi participen com a part de l’espectacle. Com els satèl·lits dels estaments mencionats.

Aquesta obra no va agradar al seu grup dels XX, consideraven que ficar-se amb Crist no era ètic. Demostraven no haver entès res. I mira que aquests van ser fundats pel mateix Ensor, i van ser els únics que li van comprar una obra en vida a Van Gogh.

14 d'abril i la democràcia

Després de la primera jornada del Congrés Internacional Pere Anguera en la que va ser, segons paraules dels seus amics, la seva segona casa, el Centre de Lectura de Reus, només destacaré una frase per commemorar una data com la del 14 d’abril. Tot i que de ben segur que amb prou temps més endavant reflexionaré de molts altres temes que han aparegut avui o que apareixeran demà. La frase és la següent:

“Els Ajuntaments democràtics no tenen 32 anys ja que les primeres eleccions democràtiques municipals plenes es remunten al 1934”

Amb aquesta frase, l’historiador Antoni Gavaldà, volia constatar amb un exemple molt oportú de com la història pot ser, no només interpretada de moltes formes, sinó també volgudament obviada parcialment. Coses de la transició. No és res nou, però si que serveix per constatar que una celebració com la que tenim anualment en la que es recorda els anys de democràcia s’exclouen sistemàticament les més importants, o si més no les primeres, les que es van produir durant la segona República una vegada el vot va ser extensible a les dones.

Tot això venia a partir de la reflexió d’un participant que es qüestionava la bona fe de certes administracions alhora d’encarregar un estudi històric, o en la coacció de l’historiador alhora de publicar certes coses segons qui li encarrega l‘estudi. Totes i tots podem extreure les nostres pròpies conclusions. Un altre dia les escriuré.

Dues històries de l'art contemporani

Estava sol en una sala del Museu Reina Sofia de Madrid (algun dia parlaré sobre el nom i altres elements del centre, però no avui). Sorprenentment m’havia quedat davant d’una obra d’Antoni Tàpies. Mai m’havia cridat excessivament el seu art. Però per algun motiu en aquella ocasió no seria així. Pel darrere s’acostà algú que sap molt més d’art que jo. Digué el meu nom i em preguntà que hem semblava. No vaig saber que dir. Veia moltes coses en aquell no res. M’explicà que estava davant d’un mur que parlava. Allà hi havia superposicions de textures, però, fins i tot hi havia un tret. De ben segur que aquell mur d’haver existit realment, ens diria moltes coses reals. Allò era només una simulació artística que a la pràctica despertava els mateixos sentiments.

Semblava un simple quadre groc. Un altre imitador de Malevic. Però anava molt més enllà. En aquell groguisme Willy Castro havia posat una línia blava que fins i tot es reproduïa pel lateral. En la ratlla frontal faltava un quadre, semblava fàcil, un simple joc, el quadrat blau s’havia traslladat, s’havia despenjat fins l’altre cantó, només calia col·locar-lo en el seu lloc. Però en realitat si feies això en el lateral esquerre et mancava un altre quadre blau. Quin és el seu lloc? No tot és el que sembla.

La història i els seus protagonistes

Ahir veia al 30 minuts un reportatge sobre la figura de Berlusconi. La majoria dels que parlaven eren defensors del mateix i entre totes les argumentacions només destacaré una que va fer una redactora del diari dretà Il Giornale. Referint-se a il cavaliere assegurava: "Vol passar a la història i per això fa el bé per Itàlia". Quina oració més allunyada, malauradament, de la realitat.

Si ens fixem la majoria dels grans personatges, aquells que estan en l'imaginari col·lectiu com els que han fet història són uns tirans. No recordem aquells que han millorat la vida quotidiana, aquells que fins i tot han donat la vida per la resta, aquells que han defensat els interessos col·lectius, o simplement aquells que han sobreviscut als propis despropòsits dels tirans. No. Si us diguessin de fer una portada per un Manual Històric amb els principals personatges de la història posaríem des de Cèsar August fins a Hitler un seguit de cares que han desestabilitzat, han creat injustícies i cercaven la seva pròpia glòria personal.

La història dels altres, però, la de la majoria, la del dia a dia, sembla que poc a poc va agafant terreny i potser algun dia quan preguntin quin és el teu personatge històric preferit la majoria direm que són totes i tots els que van sobreviure a les tiranies feudals o els que van alçar-se als Tsars. Però no Jaume I o Stalin.

Intervenció al Bosc de la Marquesa

Vídeo facilitat per la plataforma Salvem la Platja Llarga.

Líbia i la intervenció

Fa dies que miro de tenir una opinió forjada sobre quin és el millor escenari per a Líbia, però les contradiccions em superen.

EN CONTRA DE LA INTERVENCIÓ: Els mateixos països que estan protagonitzant el bloqueig aeri eren els que jugaven a ser amics de Gadafi. El motiu de la seva posició abans i ara només és un: interessos econòmics, ja sabem que Líbia té petroli.

A FAVOR DE LA INTERVENCIÓ: Tot ha començat amb una revolta popular. La gent està en inferioritat davant d’un exèrcit i un tirà. Com a paral·lelisme geogràfic, no cronològic, penso en com m’hagués agradat que al 1936 EUA, França i/o Gran Bretanya haguessin liderat una estratègia similar en favor de la República.

Esquema simple, sense profunditat que em balla des de fa dies pel cap.

L'ENERGIA NUCLEAR MÉS ECONÒMICA PELS QUE VIVIM PROPERS A LA NUCLEAR

Avui llegia al Diari de Tarragona que l'energia hauria de ser més econòmica per facilitar la instal·lació de noves indústries. La rebaixa es justificaria pel fet que a la demarcació ja som prou solidaris energèticament, i més ara que estem en plena crisi nuclear. I jo em pregunto, i per què no demanem alternatives a les nuclears?

Des d’un barri de Napoli

Gent treballadora, senzilla i gentil, però al mateix temps cansada. Aquest és el perfil majoritari de la població del meu barri, tant el de Napoli com el de Tarragona. La mala gestió econòmica dels magnànims dels negocis la estem patint a tot arreu la mateixa gent, la mateixa classe. Podem denominar-la classe treballadora o classe mitjana, en qualsevol cas som els que depenem dels titellaires del diner.

Això sí, no tot és igual, només destacaré una de les diferències que podríem trobar entre aquest barri i qualsevol altre de Catalunya en una situació similar. La llei de barris. Des de l’oposició conservadora catalana agrada molt assegurar que aquest govern català no fa res. Estic convençut que només amb aquesta llei, -que per sort no és l’única que ha fet, sinó que és de la que parlem ara-, aquí seria àmpliament reconegut com un govern que governa per la ciutadania. Malauradament ells no tenen la mateixa sort i són governats pel conservadorisme italià. És a dir, per un govern que governa pels capo de les finances.

Ara que visc en una regió i en un estat governat per la dreta puc assegurar amb més rotunditat que mai que aquelles receptes que ens han portat a la crisi no són la solució per treure’ns d’ella. Itàlia és un estat millor valorat econòmicament que Catalunya, però us puc ben assegurar que el govern no fa recaure les seves inversions en cap servei públic. I us ho demostraré un altre dia quan parli del que estan fent amb l’educació.

URV SA

La universitat camina des de fa temps en una direcció molt clara. No és tracta de crear ciutadanes i ciutadans amb criteri, amb neguits i preparats. El que cal és, només, crear treballadores i treballadors per a les empreses.

La universitat pública de les nostres comarques, la Universitat Rovira i Virgili i més concretament la facultat de Lletres és la que pateix més quan es parla de rendiments econòmics. Precisament aquesta va ser una facultat puntera alhora d’aplicar els canvis del nou pla d’estudis. A dia d’avui on els que van començar, ja no amb el pla pilot, sinó amb graus, estan a tercer es poden començar a fer valoracions.

Les noves fornades es senten conillets d’índies, i no pas perquè es creguin rosegadors, sinó perquè són víctimes d’un experiment, d’un nou sistema universitari que no permet conciliar treball i estudi perquè l’assistència a classe és obligatòria i perquè hi ha classes matí i tarda. Aquest fet no passa a gairebé cap més facultat catalana ja que majoritàriament segueixen oferint matins o tardes per tal de permetre als alumnes feines de mitja jornada.

A això cal sumar les pràctiques obligatòries per assignatura que moltes vegades requereixen una forta inversió econòmica que va a càrrec de la butxaca dels estudiants, ja sigui per viatges a Roma o Madrid o per cercar documentació a Barcelona. D’aquesta manera l’únic que s’aconsegueix és crear un greuge comparatiu, i és que no tothom pot permetre’s pagar aquestes classes pràctiques i menys si no pot treballar paral·lelament.

La inversió afegida que se li suma a l’estudiant, en canvi, va en contra del que fa la mateixa universitat amb les nostres carreres. Per començar veiem com les assignatures optatives d’aquí poc hauran de denominar-se obligatòries, ja que no hi ha on triar. Sembla que les assignatures de lletres són improductives i que per tant no valen la pena. Són una despesa innecessària.

Fins i tot existeix el rumor, que part del professorat alimenta mentre l’altre ho nega, de que s’està plantejant eliminar carreres com Història de l’Art. Sembla que la URV només vol gent que l’endemà faci grossa la massa obrera qualificada de les nostres comarques. Ho qual està molt bé, perquè és una de les seves funcions. El problema ve quan aquesta funció va en detriment d’una altra molt important: formar massa crítica investigadora.

Aquest discurs que s’escolta des de fa temps i que va tenir el seu punt àlgid amb les protestes contra el pla Bolonya, les quals avui es demostren que eren del tot justificades i que no s’haurien d’acabar, fan que aquesta argumentació estigui més vigent que mai. I encara més per aquells estudiants que han tingut experiències en altres països europeus i comproven com el famós Espai Europeu d’Educació Superior no existeix, ja que cada país està aplicant els seus propis canvis.

Mesures que demostren el poc interès per facilitar l’accés a la universitat no són només aquestes, la setmana passada veiem com el Parlament rebutjava amb els vots de CiU i PSC una esmena d’ICV en contra de la pujada de les taxes universitàries. És a dir, l’estudiant haurà de pagar més per un servei públic que cada vegada li cobreix menys les seves necessitats. Malauradament, a més, la nova llei d’universitats que s’està coent, no amb poques polèmiques, també va en aquest sentit. Tornar a les elits socials l’educació superior.

Així doncs cal que la URV defensi els interessos educatius del nostre territori i no només el de les nostres empreses. No pot ser, per tant, que ajusti els seus pressupostos aprimant només una de les seves funcions. I per altra banda cal que les retallades del nou Govern no afectin només a l'educació pública mentre es donen més ajudes als concerts educatius, o d'ensenyament.

Publicat a delcamp.cat