Dues històries de l'art contemporani

Estava sol en una sala del Museu Reina Sofia de Madrid (algun dia parlaré sobre el nom i altres elements del centre, però no avui). Sorprenentment m’havia quedat davant d’una obra d’Antoni Tàpies. Mai m’havia cridat excessivament el seu art. Però per algun motiu en aquella ocasió no seria així. Pel darrere s’acostà algú que sap molt més d’art que jo. Digué el meu nom i em preguntà que hem semblava. No vaig saber que dir. Veia moltes coses en aquell no res. M’explicà que estava davant d’un mur que parlava. Allà hi havia superposicions de textures, però, fins i tot hi havia un tret. De ben segur que aquell mur d’haver existit realment, ens diria moltes coses reals. Allò era només una simulació artística que a la pràctica despertava els mateixos sentiments.

Semblava un simple quadre groc. Un altre imitador de Malevic. Però anava molt més enllà. En aquell groguisme Willy Castro havia posat una línia blava que fins i tot es reproduïa pel lateral. En la ratlla frontal faltava un quadre, semblava fàcil, un simple joc, el quadrat blau s’havia traslladat, s’havia despenjat fins l’altre cantó, només calia col·locar-lo en el seu lloc. Però en realitat si feies això en el lateral esquerre et mancava un altre quadre blau. Quin és el seu lloc? No tot és el que sembla.