diumenge, 17 d’abril del 2011

Coses de la Setmana Santa


Comença la Setmana Santa i amb aquesta obra “Entrada de Crist a Brussel·les” es pot il·lustrar perfectament en què consisteixen aquests dies.

Al centre veiem un Jesús plenament dignificat, amb aurèola, sabem que James Ensor l’admirava com un somiador, com un idealista que devia estar en la mateixa alçada de personatges de ficció com Don Quixot. En realitat el valorava com un personatge històric capaç de rebel·lar-se al seu present.

Al voltant de Jesús, però, apareix l’objecte de crítica. Com era habitual en les seves obres l’ús de les màscares li permet reflectir la hipocresia de la societat en la que viu. I davant de tot apareix el personatge que tot i que no hauria de ser el principal, ho és, un arquebisbe que dirigeix tot plegat amb l’atenta mirada d’un polític, d’aquells que aquest dies veurem passejar per Tarragona portant estàndards amb peineta i talons o en el seu defecte americana, corbata i una bona dosi de laca. De fet un, fins i tot, el trobem dalt d’una tarima, potser amb por que l’arquebisbe el pugui eclipsar. I entre mig, apareix un altre estament, el militar, el qual també veurem desfilar.

Poques coses han canviat en aquest sentit des de que Ensor va fer aquesta obra, i els objectes de la seva crítica encara segueixen presents. L’aparició d’una massa amb màscares diverses permet mostrar que no tothom està pels mateixos motius allà i que no tothom té les mateixes intencions. Així doncs, mentre alguns ho fan moguts per la seva fe interior, altres simplement hi participen com a part de l’espectacle. Com els satèl·lits dels estaments mencionats.

Aquesta obra no va agradar al seu grup dels XX, consideraven que ficar-se amb Crist no era ètic. Demostraven no haver entès res. I mira que aquests van ser fundats pel mateix Ensor, i van ser els únics que li van comprar una obra en vida a Van Gogh.

dijous, 14 d’abril del 2011

14 d'abril i la democràcia


Després de la primera jornada del Congrés Internacional Pere Anguera en la que va ser, segons paraules dels seus amics, la seva segona casa, el Centre de Lectura de Reus, només destacaré una frase per commemorar una data com la del 14 d’abril. Tot i que de ben segur que amb prou temps més endavant reflexionaré de molts altres temes que han aparegut avui o que apareixeran demà. La frase és la següent:

“Els Ajuntaments democràtics no tenen 32 anys ja que les primeres eleccions democràtiques municipals plenes es remunten al 1934”

Amb aquesta frase, l’historiador Antoni Gavaldà, volia constatar amb un exemple molt oportú de com la història pot ser, no només interpretada de moltes formes, sinó també volgudament obviada parcialment. Coses de la transició. No és res nou, però si que serveix per constatar que una celebració com la que tenim anualment en la que es recorda els anys de democràcia s’exclouen sistemàticament les més importants, o si més no les primeres, les que es van produir durant la segona República una vegada el vot va ser extensible a les dones.

Tot això venia a partir de la reflexió d’un participant que es qüestionava la bona fe de certes administracions alhora d’encarregar un estudi històric, o en la coacció de l’historiador alhora de publicar certes coses segons qui li encarrega l‘estudi. Totes i tots podem extreure les nostres pròpies conclusions. Un altre dia les escriuré.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Dues històries de l'art contemporani

Estava sol en una sala del Museu Reina Sofia de Madrid (algun dia parlaré sobre el nom i altres elements del centre, però no avui). Sorprenentment m’havia quedat davant d’una obra d’Antoni Tàpies. Mai m’havia cridat excessivament el seu art. Però per algun motiu en aquella ocasió no seria així. Pel darrere s’acostà algú que sap molt més d’art que jo. Digué el meu nom i em preguntà que hem semblava. No vaig saber que dir. Veia moltes coses en aquell no res. M’explicà que estava davant d’un mur que parlava. Allà hi havia superposicions de textures, però, fins i tot hi havia un tret. De ben segur que aquell mur d’haver existit realment, ens diria moltes coses reals. Allò era només una simulació artística que a la pràctica despertava els mateixos sentiments.

Semblava un simple quadre groc. Un altre imitador de Malevic. Però anava molt més enllà. En aquell groguisme Willy Castro havia posat una línia blava que fins i tot es reproduïa pel lateral. En la ratlla frontal faltava un quadre, semblava fàcil, un simple joc, el quadrat blau s’havia traslladat, s’havia despenjat fins l’altre cantó, només calia col·locar-lo en el seu lloc. Però en realitat si feies això en el lateral esquerre et mancava un altre quadre blau. Quin és el seu lloc? No tot és el que sembla.

La història i els seus protagonistes

Ahir veia al 30 minuts un reportatge sobre la figura de Berlusconi. La majoria dels que parlaven eren defensors del mateix i entre totes les argumentacions només destacaré una que va fer una redactora del diari dretà Il Giornale. Referint-se a il cavaliere assegurava: "Vol passar a la història i per això fa el bé per Itàlia". Quina oració més allunyada, malauradament, de la realitat.

Si ens fixem la majoria dels grans personatges, aquells que estan en l'imaginari col·lectiu com els que han fet història són uns tirans. No recordem aquells que han millorat la vida quotidiana, aquells que fins i tot han donat la vida per la resta, aquells que han defensat els interessos col·lectius, o simplement aquells que han sobreviscut als propis despropòsits dels tirans. No. Si us diguessin de fer una portada per un Manual Històric amb els principals personatges de la història posaríem des de Cèsar August fins a Hitler un seguit de cares que han desestabilitzat, han creat injustícies i cercaven la seva pròpia glòria personal.

La història dels altres, però, la de la majoria, la del dia a dia, sembla que poc a poc va agafant terreny i potser algun dia quan preguntin quin és el teu personatge històric preferit la majoria direm que són totes i tots els que van sobreviure a les tiranies feudals o els que van alçar-se als Tsars. Però no Jaume I o Stalin.